Hi havia una vegada en un vell gimnàs…
El basquetbol, conegut popularment com a bàsquet, va néixer als Estats Units l’any 1891, a la ciutat de Springfield, Massachusetts, quan un professor d’educació física anomenat James Naismith estava buscant una activitat que mantingués els seus alumnes actius durant els mesos d’hivern. Va ser així com se li va acudir la idea d’inventar un nou esport que combinés habilitat, treball en equip i estratègia: el bàsquet.
James Naismith era un estudiant de postgrau de 31 anys que ensenyava educació física a l’Escola Internacional d’Entrenament de la YMCA (Associació d’Homes Joves Cristians), ara coneguda com a Springfield College, a Springfield, Massachusetts, quan els estudiants es van veure obligats a romandre tancats durant dies a causa d’una tempesta en Nova Anglaterra. Les activitats atlètiques habituals a l’hivern eren la marxa, la calistenia i el treball amb aparells, però no eren ni molt menys tan emocionants com el futbol americà o el lacrosse, que es practicaven durant les estacions més càlides.
James Naismith, el creador del bàsquet, al costat de l’equip de bàsquet de la Universitat de Kansas de 1899.
Naismith volia crear un joc que fos senzill d’entendre però prou complex per a resultar interessant. El joc havia de poder jugar-se en interiors i permetre la participació de diversos jugadors alhora. El joc també havia de proporcionar molt d’exercici als alumnes, però sense la duresa física del futbol, el futbol americà o el rugbi, ja que aquests podrien provocar lesions més greus si es jugava en un espai reduït.
Naismith es va posar en contacte amb el conserge de l’escola, amb l’esperança que pogués trobar dues caixes quadrades per a utilitzar-les com a porteries. Quan el conserge va tornar de la seva cerca, tenia en el seu lloc dues cistelles de préssecs. Naismith va clavar les cistelles de préssec en la barana inferior del balcó del gimnàs, una a cada costat. L’altura d’aquesta barana era de 3 metres. Els alumnes jugaven per equips per a intentar ficar la pilota en la canastra del seu equip. Hi havia una persona en cada extrem del balcó per a recuperar la pilota de la canastra i posar-la de nou en joc.
El primer partit jugat entre estudiants va ser una autèntica batalla.
«Els nois van començar a colpejar-se, donar puntades i cops de puny en els abdominals, van acabar en un tots contra tots enmig del sòl del gimnàs abans que pogués separar-los», va dir Naismith durant un programa de ràdio de gener de 1939, la seva única gravació coneguda. «Un noi va quedar inconscient. Varis tenien els ulls morats i un tenia una espatlla dislocada». va dir Naismith. «Després d’aquest primer partit, vaig témer que es matessin entre ells, però no deixaven de donar-me la llauna perquè els deixés tornar a jugar, així que em vaig inventar més regles».
Amb aquest objectiu Naismith va pensar en regles que protegissin el físic dels jugadors però que no llevessin dinamisme al joc. Aquestes 13 regles inicials van ser simples però efectives:
- La pilota es pot llançar en qualsevol direcció amb una o totes dues mans.
- La pilota es pot colpejar en qualsevol direcció amb una o totes dues mans (mai amb el puny).
- Un jugador no pot córrer amb la pilota. El jugador ha de llançar-lo des del lloc en el qual l’atrapa, es concedeix una tolerància quan un jugador agafa la pilota corrent a bona velocitat.
- La pilota ha de sostenir-se en o entre les mans; els braços o el cos no han d’usar-se per a sostenir-lo.
- No es permetrà carregar amb l’espatlla, subjectar, empènyer, fer ensopegar o colpejar de cap manera a un oponent; la primera infracció d’aquesta regla per part de qualsevol jugador comptarà com una falta, la segona el desqualificarà fins que es faci la següent canastra o, si va haver-hi una intenció evident de lesionar a la persona, durant tot el joc, no es permetran substitucions.
- Una falta és colpejar la pilota amb el puny, violant les regles 3, 4 i s’aplicarà la penalització prevista en la regla 5.
- Si qualsevol dels equips comet tres faltes consecutives, comptarà com una canastra per als oponents (consecutives significa que els oponents no cometen una falta mentrestant).
- Es converteix una canastra quan la pilota és llançada des del camp cap a la canastra i roman allí, sempre que els defensors no la toquin o pertorbin. Si la pilota reposa en les vores i l’adversari mou la canastra, comptarà com a canastra.
- Quan la pilota surt fora de límits, serà llançada al terreny de joc per la persona que l’hagi tocat. En cas de disputa, l’àrbitre el llançarà directament al camp. El servei de banda té dret a cinc segons; si ho sosté per més temps, anirà a l’oponent. Si qualsevol equip persisteix a retardar el joc, l’àrbitre sancionarà una falta d’aquest equip.
- L’àrbitre auxiliar vigila als jugadors i anota les faltes. A més avisa a l’àrbitre principal quan un equip comet tres faltes consecutives. També pot eliminar als jugadors conforme a la regla 5.
- L’àrbitre serà el jutge de la pilota i decidirà quan la pilota està en joc, dins dels límits, a quin costat pertany i controlarà el temps. Ell decidirà quan s’ha anotat una canastra i portarà el compte de les canastres amb qualsevol altra funció que normalment realitza un àrbitre.
- El temps de joc serà de dos temps de 15 minuts, amb cinc minuts de descans entre ells.
- L’equip que faci més canastres en aquest temps serà declarat guanyador. En cas d’empat, el joc pot, per acord dels capitans, continuar fins que es faci una altra canastra.
Els primers partits
El primer partit públic de bàsquet es va jugar en un gimnàs de la YMCA i va ser registrat pel Springfield Republican el 12 de març de 1892. Van jugar els monitors contra els alumnes. Al voltant de 200 espectadors van assistir per a descobrir aquest nou esport del qual mai havien sentit parlar o vist abans. En la història publicada pel Republiquen, es va atribuir als professors «agilitat», però la «ciència» dels alumnes va ser el que els va portar a derrotar als professors per 5-1.
En poques setmanes, la popularitat de l’esport va créixer ràpidament. Alumnes d’altres escoles van introduir el joc en els seus propis YMCA. Les regles originals es van imprimir en una revista universitària, que es va enviar per correu a les YMCA de tot el país. Gràcies a la representació internacional dels estudiants universitaris, l’esport també es va introduir en molts països estrangers. Els instituts van començar a introduir el nou joc i, en 1905, el bàsquet va ser reconegut oficialment com a esport d’hivern permanent als Estats Units.
Segons la NCAA, el primer partit de bàsquet intercol·legial entre dues escoles és controvertit. En 1893, es van publicar dos articles en periòdics escolars que recollien registres separats de partits de bàsquet col·legial entre equips d’universitats diferents.
En 1892, menys d’un any després que Naismith creés l’esport, la instructora de gimnàstica del Smith College, Senda Berenson, va introduir el joc en l’atletisme femení. El primer partit intercol·legial registrat entre dones va tenir lloc entre la Universitat de Stanford i la Universitat de Califòrnia en Berkeley en 1896.
A mesura que l’esport continuava estenent-se ràpidament, van començar a formar-se lligues professionals per tot els Estats Units. Els aficionats al bàsquet animaven als equips de les seves noves ciutats.
El 7 de novembre de 1896 es va celebrar a Trenton, Nova Jersey, el que passaria a la història com el primer partit professional de bàsquet, ja que els jugadors de l’equip local rebrien una paga una vegada conclòs est.
Aquest dia, el Trenton YMCA rebia a l’equip del Brooklyn YMCA, tots dos de la mateixa associació en la qual treballava el professor Naismith.
Per al partit, els Trentons, com eren popularment coneguts, van decidir llogar el Temple Maçònic de la ciutat i, per a cobrir les despeses del lloguer, van cobrar entrades per a veure el xoc. A més i per primera vegada, la pista es va separar del públic amb la instal·lació d’una xarxa metàl·lica, que tindria una gran incidència en l’estil de joc d’aquests primers anys i que ajudaria a popularitzar el bàsquet. La venda d’entrades va anar tan bé que no sols es va cobrir el cost del lloguer de la pista, sinó que acabaria sobrant diners que es repartiria entre els jugadors de l’equip local. Així, a la conclusió del partit, que va acabar amb la victòria dels Trentons per 16-1, cada jugador va rebre una paga de 15 dòlars, mentre que Fred Cooper, que exercia a més d’entrenador, rebria un dòlar més, fins als 16, convertint-se de la nit al dia en el jugador de bàsquet amb el salari més alt en la incipient història d’aquest esport.
Tornant a la xarxa metàl·lica, se li va posar el sobrenom de «la gàbia». Aquesta xarxa es va fabricar amb malla metàl·lica i tenia una altura de 12 peus (una mica més de tres metres i mig). La raó per la qual es va instal·lar inicialment va ser que a Trenton es va pensar que evitaria pèrdues de temps i agilitzaria el joc, en evitar que la pilota es perdés fos de banda. Aviat es guanyaria l’apel·latiu de «la Gàbia dels Micos de Trenton» Després de la mofa inicial, el públic va descobrir que allò convertia els partits de bàsquet en un estrafaig dels hoquei gelo, amb el consegüent increment del joc dur, en empènyer-se els jugadors contra la tanca… i aquest és precisament un dels principals atractius de l’hoquei gelo. En conseqüència, la gàbia aviat va aixecar un gran interès entre el públic, que gaudia amb l’espectacle en què es convertien els partits de bàsquet, amb un joc extremadament dur, en el qual per cert, Trenton sobresortia, i a més participava punxant als jugadors contraris amb agulles o cremant-los amb burilles de cigarrets. Alguna cosa que sona impensable avui dia, però que va contribuir a l’èxit inicial del bàsquet i no es va abandonar fins a la dècada de 1920.
La plantilla de Trenton YMCA en la temporada 1896-1897, la primera a cobrar per jugar al bàsquet
Curiositats
- Inicialment es jugava amb pilotes de futbol. Va ser el 1894 quan es van començar a utilitzar pilotes de bàsquet especialment dissenyades per a aquest esport, cosa que va facilitar el joc i va permetre que els jugadors desenvolupessin noves habilitats.
- La pilota que s’utilitzava era originalment de color marró, però buscant una major visibilitat per als observadors del joc i els jugadors, van decidir triar un color molt més brillant i cridaner i acabo sent el taronja que en l’actualitat tots coneixem.
- El tauler no es va col·locar inicialment darrere de la canastra fins que les queixes dels espectadors davant els continus cops amb la pilota van aconseguir la seva incorporació.
- El primer cèrcol tenia un diàmetre molt petit i la bola no acabava de caure una vegada era encistellada pel que l’àrbitre es veia en la necessitat d’empènyer la pilota després de cada anotació fent ús d’una escala, la qual cosa feia que el joc es detingués massa..
- Inicialment els jugadors no podien avançar amb la pilota i havien de llançar-la des d’on l’atrapaven. El primer partit en el qual es va permetre l’avanç amb la pilota va ser jugat en Yale en 1897. El primer equip que va utilitzar el recurs de botar la pilota va ser la Universitat de Yale en 1897.
Permetia que el jugador tingués llibertat per a tirar o avançar i passar la pilota a un altre company que estava més lluny. Aquest simple moviment realment va revolucionar el joc. Va aportar noves tàctiques i estratègies a l’esport, la qual cosa va elevar la dificultat.
Primeres cistelles i pilota
